ABRERA

Quan l’arqueologia i la documentació no poden aportar-nos dades suficients per establir l’origen de la nostra història, la toponímia pot convertir-se en una valuosa font d’informació. Les primeres mencions del nostre poble apareixen amb la designació toponímica Breda o Brea, la qual és, sens dubte, molt més antiga que la de Sant Hilari. Aquesta darrera es correspon amb l’hagiònim del Sant a qui es consagrà l’ermita, el qual entronca amb el culte a Sant Hilari de Poitiers, que va ser introduït a Catalunya en època carolíngia. Encanvi, els orígens del mot Brea o Breda resulten força més confusos. Autors com Coromines¹ el fan derivar del mot germànic braida que vol dir “planura” o del cèltic eporeda que significa “lloc que s’hi viatja a cavall”. Aquesta darrera hipòtesi s’adiu força amb la privilegiada ubicació d’Abrera en el si de les xarxes de comunicació antigues. L’actual terme d’Abrera se situava gairebé a la cruïlla de la ruta que anava de Barcelona a Tarragona —els camins es bifurcaven a Martorell—, i el gual proper a Sant Hilari era un dels principals punts de creuament del riu Llobregat utilitzats per les vies transversals que comunicaven el Vallès i el Penedès. És possible que fos precisament l’estratègica situació d’aquest territori en les vies de comunicació la que suggerís la denominació primitiva de la població².

Altres autors, encanvi, estableixen l’origen del nostre topònim en una paraula àrab que significa “la riberenca” o “vora el riu”. Aquesta hipòtesi, força suggerent, es veu corroborada per l’àmbit territorial que ens defineix la primera menció d’Abrera en un pergamí de l’any 951³. El campo de Breda que es descriu en aquest document es refereix a un vast territori establert en funció del riu Llobregat, el qual el limita i li és font de riquesa. A meitat del segle X, per tant, sota el topònim Breda s’amaga una àmplia franja de terreny articulada i definida per la seva proximitat al riu. L’acceptació d’aquesta interpretació ens estaria donant informació sobre les conseqüències de la desconeguda dominació musulmana sobre el territori llobregatí. La possibilitat que el topònim Breda pugui derivar d’un mot àrab evidencia que l’impacte sarraí fou força més gran del que sovint creiem, i que fou capaç, fins i tot, de protagonitzar processos d’implantació o substitució de referències toponímiques⁴.

Fragment extret de SOLER, M.: “Orígens del nostre poble”. L’Ésglésia de Sant Pere d’Abrera. Estudi sobre la seva evolució històrica. Abrera, 2000, pp. 20-21

VOLTRERA

 

  El castell de Voltrera està situat a la banda esquerra del riu Llobregat dalt d’un turó  a la urbanització de Can Vilalba. Però anem a veure què significa el topònim Voltrera o Voltorera del llatí "vulturaria". És un nom comú i indica indret de voltors i per tant no caldria implicacions de llinatge per establir el nom. Això es podria constatar en d’altres indrets com la serra "Vulture mortuo" documentat el 978 prop de Serinyà, "la guàrdia Voltorera" a la Conca de Barberà documentada el 1080 i amb molta probabilitat la llista es podria allargar.

   Des del punt de vista filològic i històric la toponímia ens ofereix una informació de dos noms que són veïns - "Ullastrell"i "Voltorera" - que recorden el període de la Reconquesta, en què els terrenys van deixar de ser conreats quedant silvestres i abandonats degut a les contínues lluites, sent un lloc idoni per criar ocells de presa.

   Explicat el topònim, anem a fer una mica d’història del castell. El castell de Voltrera es va construir entre finals del segle IX o inicis del X igual que d´altres castells  documentats en aquests moments com el de Sant Salvador de les Espases, Collbató, Sant Jaume de Castellví de Rosanes, Sant Pere Sacama a Olesa,... El terme Voltrera ja el trobem documentat l’any 996 quan una monja anomenada Fruiló va fer testament a favor de Sant Pere d’Egara d’unes terres i cases de Terrassa situades tocant als termes d’Ullastrell i Voltrera.

   Aquest castell va pertànyer als senyors de Castellvell emparentats directament amb els comtes de Barcelona i sembla ser que sempre va pertànyer al fadristern (germà de l’hereu). Els primers documents escrits que ens parlen del castell daten del 1041 quan la muller de Guillem de Castellvell, Adalaedis, va vendre el castell i d’altres possessions al seu fill Ramon Guillem. L’any 1058 aquest Ramon Guillem feu testament i deixà al seu fill Albert el castell de Voltrera, la seva església i l’alou d’Olesa. Que deixés l’església indica que la seva construcció ja devia estar finalitzada.

 Quan el 1110, Guillem Ramon de Castellvell marxà al Sant Sepulcre, va deixar el castell al seu fill Pere, però la condició que li imposà va ser que fos clergue i que a la seva mort el succeís Guillem Ramon que era el fill gran. Va destinar també una sèrie de llegats i donacions a d’altres edificis religiosos i en concret va donar cinc mancusos per a la consagració de l’església de Sant Pere d’Abrera i cinc més per a dir misses. Això fa pensar que l’església d’Abrera ja estava pràcticament acabada i per això la donació anà destinada a la seva consagració.

   L´any 1291 el castell de Voltrera passà per via matrimonial als Montcada que tenien una gran quantitat de terres i de castells. Ja el segle XIV (1377) trobem com a senyors de Voltrera als Sentmenat que ho seran fins a començaments del segle XV. Sembla que a partir d´aquest segle el nom del castell es desdibuixi i es perdi.

   Un document del 1514 especifica que Joan de Lobets va ser usufructuari del castell i per successió passà als Despalau i anys més tard als Amat que van esdevenir marquesos de Castellvell. Aquest canvi es produí pel matrimoni de Maria de Despalau amb Josep d´Amat, senyor de Castellbell i el Vilar. Durant la guerra de Successió, aquest estava al costat dels filipistes i s’instal·là al castell per seguretat. Acabada la guerra el va abandonar i anà a viure a la casa de Vilalba construïda al peu del castell.

REBATO

Les primeres mencions del nostre poble apareixen amb la designació toponímica Breda o Brea. Els orígens d’aquest mot són molt confusos. Autors com Coromines el fan derivar del mot germànic braida que vol dir “planura” o del cèltic eporeda que significa “lloc que s’hi viatja a cavall”. Aquesta darrera hipòtesi s’adiu força amb la privilegiada ubicació d’Abrera en el si de les xarxes de comunicació antigues. L’actual terme d’Abrera se situava gairebé a la cruïlla de la ruta que anava de Barcelona a Tarragona —els camins es bifurcaven a Martorell—, i el gual proper a Sant Hilari era un dels principals punts per a travessar del riu Llobregat utilitzats per les vies transversals que comunicaven el Vallès i el Penedès. És possible que fos precisament l’estratègica situació d’aquest territori en les vies de comunicació la que suggerís la denominació primitiva de la població.

Altres autors, en canvi, estableixen l’origen del nostre topònim en una paraula àrab que significa “la riberenca” o “vora el riu”. Aquesta hipòtesi, força suggerent, es veu corroborada per l’àmbit territorial que ens defineix la primera menció d’Abrera en un pergamí de l’any 951. El campo de Breda que es descriu en aquest document es refereix a un vast territori establert en funció del riu Llobregat, el qual el limita i li és font de riquesa.

MAGAROLA

 

  El terme Magarola com a nom de lloc ja es troba en la forma Maguerova i amb d´altres noms com Magarrofes o Maclova que deuen ser d´origen similar. Maguerola (antic Maguerova) ja fa referència a diversos indrets molt propers a Barcelona situats:

  - Al nordest de Collserola

  - Prop d´Abrera i Esparreguera

  - L´Estany en el Delta del Llobregat, prop del Prat.

  Alguns autors creuen que aquest topònim pot procedir de la paraula àrab mahrûba que significa "devastada" o "destruïda", tot fent referència a aquests tres paratges que estan prop de Barcelona i que foren escenari de les lluites de Guifré el Pilós en la línia del Llobregat, del Comte Borrell i de l´ocupació de Barcelona per part d´Almansor. L´arrel àrab hrb pertany a l´àrab clàssic hispànic i el seu significat és "arruïnar", "confondre" i mahrûba és el seu participi normal. Altres significats més de caràcter secundari són "enganayar" o "enredar" a algú.

 

LA FLORIDA

El nom la Florida a Abrera té un origen força curiós. Cal esmentar que el barri que va rebre aquest nom no fa massa anys que fou construït ja que anteriorment s’hi ubicaven camps plantats de vinyes, conreu força estès a tot el terme d’Abrera en aquells moments. A mitjan dels anys seixanta aquestes vinyes es van vendre i es va construir una urbanització pensada al principi com a segona residència, però després, amb el creixement que experimentà el poble amb l’arribada de gran quantitat de persones procedents d’altres zones, aquesta urbanització va esdevenir també habitatge d’ús habitual durant tot l’any.

El promotor de l’obra va ser el senyor Julio Peris Carbonell que vivia a l’Hospitalet de Llobregat i en concret al barri de la Florida. Aquest senyor, aleshores, va batejar aquesta nova urbanització amb el mateix nom que el barri on ell vivia. D’aquí ve el nom de la Florida.

Cal fer esment que un dels carrers d’aquesta urbanització rep el nom de carrer Miraflores(*), nom idèntic també al d’una avinguda al mateix barri de la Florida de l’Hospitalet. Una dada curiosa és que la família Peris regentava diverses floristeries a la ciutat de Barcelona i això sembla indicar encara més, el gust per aquest tipus de nomenclatura relacionada amb el món de les flors.

Els Peris van seguir vinculats al poble ja que el fill del senyor Peris era propietari d’una casa situada on actualment hi ha la Casa de la Vila i allí hi passava els caps de setmana i llargues temporades. Aquesta torre era coneguda com “la torre del Peris” i va ser enderrocada anys més tard per a construir-hi el nou consistori inaugurat l’any 1991.

Montserrat Fosalba

Maria Soler

(*) El nom d’aquest carrer a Abrera s’ha “traduït” com a Miraflors. No sembla una decisió encertada, ja que tot sembla indicar que aquest carrer, a l’Hospitalet, fa referència al senyor Manuel Pando Fernández de Pinesa, marquès de Miraflores, o bé a la ciutat de Miraflores del Perú, o bé a la cartoixa que, amb aquest mateix nom hi ha a Burgos.

VILALBA

El significat del topònim Vilalba ens és ben conegut. Prové de la designació romana Villa Alba, és a dir, Vil·la Blanca i molt possiblement es referia a la vil·la romana situada sota l’actual ermita de Sant Hilari, al marge dret del Llobregat. Com és possible, però, que el topònim Vilalba se situï avui al cantó esquerre del riu?

Les vil·les romanes eren extenses propietats constituïdes per una sumptuosa residència i un ampli territori dedicat a l’explotació agrícola i ramadera. És possible que en el cas de la Vila Blanca aquest territori o fundus s’estengués més enllà del riu i que, en conseqüència, la denominació Villa Alba es referís a un territori a cavall d’un i altre marges del Llobregat. El fet que a època alt medieval sobre les estructures edificades de la vil·la s’hi bastís una capella dedicada a Sant Hilari degué comportar la substitució, al costat dret del riu, de la denominació Villa Alba per la del Sant al que es consagrà la capella, mentre que al territori del marge esquerre el topònim antic s’hauria mantingut vigent fins als nostres dies.

La castellanització del mot va suposar que durant molts anys el topònim fos conegut com a Villalba, fins que el procés de normalització lingüística va tornar a permetre l’ús de la forma Vilalba, força més fidel a l’origen etimològic llatí.