|
|
SEGON DOCUMENT ESCRIT MÉS ANTIC QUE ES CONSERVA A ABRERA |
|
UNIVERSI. Quis die martis Intitulata Vicessima Octava die Julii anno a nativitate Millessimo Trecentessimo Octagessimo Segundo tertia oram vesperorum ipsius in presentia mei Raimundi Matoses notarius publici Martorelli et in presentia etiam Berengarii Frerari, Bernardi Masturdi, Bernardi Carbonis et per Petri Carreris ville Martorelli testum ad hac vocatorum Guillelmus Riba de parrochia Sancti Stephani de Roviris et Dalmacius de Brugres de parrochia Sancti Petri de Brea constituit personaliter in villa Martorelli in placea dicte villa iuxta ospicii Phalipi Geraldi predicte ville nomine eorum proprio et ut procuratores omnium preterum dictarum parrochiarum ad hoc et alia constitui presentaverunt et per me dicti notarius legi requisiverunt venerabili Dalmacio de Castro episcopali procuratore generali baronie castri veteris ibidem constituo personaliter Quandam literam papiri in eius dorso sigillitam cere nigre. Sagillo Nobilissimus domina Guirauch dei gratia vicecomitisse castri boni domnasque de Navalles et castri veteris ut in prima facie aperebat cuius tenor dicte litere talis est: Guirauch per la gracia de Deu vescomtesse de castell bo dona de Navalles e de castell viy a tots qui les presents veuran salent fem vos sebre que per part de les prohomens nostres de Brea e de Sent Steva nos han denunciat que son estats alisolts de fer gayte e obre al castell nostre de castell Viy per sentencia de nostre jutge ordinari de que en temps passat los son estats feyts molts manaments cartes e escriptures de fer lo dit gayt e obre e sus son a nos han soplicats que lo fassam tranguar e cancellar les dites scriptures e cartes. E cum nos en totes maneres ullam tenir nostres sots meses en dret e en rao per so volem e manam a tots nostres oficies de la baronie nostre del castell viy qui son o per temps seran que als dits nostres sots meses de les dites parrochies de Brea ne de Sent Steva forsen ni leyssen forsar en contra la tenor de la dite sentencia abans dequale fe tots gaudir e usar passifiquement sequem se forma. Signada a tres de febrer lan MCCCLXXXII. Constant notarius de Sancto Stephano parrochie Sancti Stephani de Brea quibus sit per actis ad eternam dei memoriam dicti Guillelmus Riba et Dalmacius quod petierent publica instrumenta per me notarius infrascroptum que ferunt acta die ora et enno predictis presentibus superdictis. Signum mei Raymundi Matoses notarius publici Martorelle pro venerabili Raymundo Romei rectore ecclesie dicti loci quei premissis hic scribi fecilet clausis.
Traducció del segon document més antic que es conserva a Abrera DIMARTS 28 de juliol de l'any 1382 de la Nativitat del Senyor1 a la tercera hora del vespre d'aquest mateix dia, i en presència meva, Ramon Matoses, notari públic de Martorell, i en presència també de Berenguer Frerer, Bernat Mastord, Bernat Carbó i Pere Carreres a la vila de Martorell. Foren citats com a testimonis Guillem Riba de la parròquia de Sanctus Stephanus de Roviris2 i Dalmau de Brugres de la parròquia de Sanctus Petrus de Brea3. Aquests foren els individus aplegats a la vila de Martorell, a la plaça de la dita vila, al costat de l'hostal Felip Gerald. Els primers, actuaren en nom propi; els procuradors, ho feren com a transmissors de totes les peticions trameses pels fidels de les parròquies; i també s'hi reuniren altres persones. Totes elles, a través de mi, notari de la llei, reclamaren al benerable Dalmau de Castro episcolapi, procurador general de Castri veteris4, una carta en el dors de la qual hi havia un segell de cera negra. Era el segell de la Nobilíssima senyora Geralda, vescomtessa de Castri boni i senyora de Navalles5 i del Castri veteris6. A la cara interna apareixia el text, el sentit del qual deia7: Geralda, vescomtesa de Castell bo, senyora de Navalles i de Castell viy, a tots els presents us fem saber que els prohomens8 de Brea i Sent Steva s'han queixat d'haber estat obligats a prestar guaita i obra9 al nostre Castell viy per sentència del jutge ordinari, després que durant temps passats ja havien estat fets multitud de manaments, cartes i escriptures destinades a l'obligació d'aquest servei. Per això supliquen que se'ls eximeixi de realitzar-lo. Com que nosaltres volem10 tenir sempre les nostres poblacions vassalles contentes, per això volem i manem a tots els nostres oficials de la baronia, tant els que exerceixen avui com els que ho faran en el futur, que els nostres vassalls de Brea11 i Sent Steva no siguin forçats a contrariar aquesta sentència. Signada el III de febrer de l'any M CCC LXXXII. En aquesta resolució hi estan d'acord el notari de Sanctus Stephanus i el de Brea. Que siguin conduïts ambdós a l'eterna memòria de Déu pels seus actes bondadosos. Ambdós, Guillem Riba i Dalmau, han estat els meus intruments públics a l'hora de redactar la present acta el dia, hora i any que apareixen a l'encapçalament de la mateixa. Signo jo, Raimundus Matoses, notari públic de Martorell en nom de Raimundus Romei, rector de l'església d'aquesta població. Transcripció i traducció de Maria Soler Notes
2 Sancti Stephani de Roviris: Sant Esteve de Sesrovires. 3 Sancti Petri de Brea: Sant Pere d'Abrera 4 Castri veteris: En llatí Castri significa 'castell' i veteris significa 'vell'. Per tant, el terme Castri veteris es correspon a 'Castellvell', fórmula arcaica del nostre Castellví. La versió en català antic així ens ho indica. Castell viy no és més que una evolució intermitja entre la fórmula llatina i la denominació actual. De la mateixa manera Castro episcolapi es refereix a Castellbisbal 5 El món feudal concebia l'espai com un mosaïc d'amplis senyorius dominats pel seu respectiu castell i per la família que el regentava. A 1382, moment de consolidació i auge del feudalisme, el Baix Llobregat es dividia també en senyorius que, alhora, se subdividien en diferents parròquies. Tal és el cas de la baronia de Castellvell de Rosanes, que dominava les parròquies de Sant Esteve de Sesrovires i d'Abrera —amb Sant Hilari i el Castell de Voltrera com a enclau defensiu. També pertanyien a la baronia de Castellvell les parròquies de Sant Andreu de la Barca, Castellbisbal, Olesa i Martorell. Totes elles estaven sotmeses al llinatge dels Castellví, senyors de la baronia de Castellvell i, gràcies a una fructífera política matrimonial, senyors de Castellbò —a l'Urgell—, i de Navailles. 6 Resulta especialment interessant observar com en aquest document és una dona qui assumeix el més elevat grau de responsabilitat en l'administració d'uns dominis senyorials tan amplis com els que es presenten en aquest cas. Ella és qui dicta les lleis que regeixen el seu patrimoni, ella és qui les signa en nom propi i qui s'encarrega de que es facin efectives. Té plena potestat i jurisdicció sobre els béns de la família. Això no és un fet massa comú. La misogínia de l'època negava a les dones qualsevol posició socialment reconeguda i les rellegava sempre a un pla de sotmisió respecte l'esfera masculina del pare, del marit o dels fills. Tan sols les filles pubilles i les vídues podien escapar momentàniament d'aquest sistema patriarcal. Aquest és el cas de la nostra Geralda de Castellvell, que havent quedat vídua un any abans del baró Roger Bernat II de Foix, havia esdevingut regent dels dominis familiars mentre el fill del matrimoni no assolís la majoria d'edat. A 1382 aquest fill, Mateu de Foix, tenia només st anys, i això feia que, per un temps, Geralda es convertís en propietària i administradora de la baronia. Així doncs, aquest text ens forneix d'una font interessantíssima a l'hora d'estudiar el poc conegut paper de la dona aristocràtica en el si del món feudal català. 7 A partir d'aquest moment el text deixa el llatí per passar a emprar el català a l'hora de transcriure literalment l'acta original sobre la que versa el document notarial. Això ens demostra que el llatí continua essent la llengua de prestigi i de l'administració notarial, mentre que el català es delega a àmbits de menor oficialitat. No haurem d'esperar gaire, però, per què aquesta situació sofreixi un tomb definitiu. 8 Els prohomens eren els individus benestants del món rural, els que ostentaven els càrrecs i el nivell econòmic més elevat. 9 En època medieval, les relacions entre vassalls i senyors s'establien a través de fidelitats, les quals implicaven la protecció dels senyors a canvi d'una sèrie de serveis per part dels vassalls. Entre aquests serveis gratuïts que els vassalls havien de prestar als seus superiors hi trobem, entre molts d'altres, la gayta i l'obre. La gayta o guaita no és més que l'obligació de prestar vigilància al castell per tal d'evitar atacs enemics. Aquesta prestació obligaria els habitants de les parròquies d'Abrera i Sant Esteve a acudir unes determinades hores a l'any als respectius castells de Voltrera i de Sant Esteve. D'altra banda, l'obre és la prestació obligatòria de braços i hores de treball al senyor en les diverses feines que calia dur a terme per al manteniment de la baronia. Aquests són els dos serveis feudals que les parròquies d'Abrera i Sant Esteve demanaren abolir a la vescomtessa l'any 1482. 10 Ús del plural majestàtic. Tot i que el verb estigui en plural, és la vescomtessa qui parla en primera persona. 11 Resulta curiós constatar com designaven la nostra vila els avantpassats d'època medieval: l'anomenaven Brea. D'aquest mot primitiu se'n derivaria, a través de diversos fenòmens etimològics, el nostre topònim actual. Si analitzem la designació antiga deduim que, contra l'opinió acceptada popularment, 'Abrera' no pot derivar d'arbre, doncs la vocal inicial no s'afegirà a la primitiva Brea fins el segle XVI. Per tant, més que provenir del llatí arbor -oris (arbre), és probable que derivi del mot germànic braida que vol dir 'planura' o del mot cèltic eporeda que significa 'lloc que s'hi viatja a cavall'. Aquesta darrera hipòtesi s'adiu bastant amb la situació privilegiada d'Abrera en el si de les xarxes de comunicació del Principat. El terme d'Abrera formava part de la gran ruta central de Catalunya, la que portava de Barcelona a Lleida, i se situava gairebé a la cruïlla de la ruta que anava de Barcelona a Tarragona —els camins es bifurcaven a Martorell. Així, és possible que fos precisament l'estratègica situació d'aquesta zona en les vies de comunicació antigues la que suggerís la denominació primitiva del nostre poble |
1Anno Nativitate Domini: Sistema de datació cronològica molt difós a l'Edat Mitjana que comença a comptar l'any a partir del 25 de desembre (dia de Nadal). Conseqüentment, per poder reconvertir aquest sistema cronològic al nostre actual cal que a totes les dates que s'extenen entre el 25 de desembre i l'1 de gener se'ls hagi de restar un any respecte el que surt citat al document.