Quan l’arqueologia i la documentació no poden aportar-nos dades suficients per establir l’origen de la nostra història, la toponímia pot convertir-se en una valuosa font d’informació. Les primeres mencions del nostre poble apareixen amb la designació toponímica Breda o Brea, la qual és, sens dubte, molt més antiga que la de Sant Hilari. Aquesta darrera es correspon amb l’hagiònim del Sant a qui es consagrà l’ermita, el qual entronca amb el culte a Sant Hilari de Poitiers, que va ser introduït a Catalunya en època carolíngia. Encanvi, els orígens del mot Brea o Breda resulten força més confusos. Autors com Coromines1 el fan derivar del mot germànic braida que vol dir “planura” o del cèltic eporeda que significa “lloc que s’hi viatja a cavall”. Aquesta darrera hipòtesi s’adiu força amb la privilegiada ubicació d’Abrera en el si de les xarxes de comunicació antigues. L’actual terme d’Abrera se situava gairebé a la cruïlla de la ruta que anava de Barcelona a Tarragona —els camins es bifurcaven a Martorell—, i el gual proper a Sant Hilari era un dels principals punts de creuament del riu Llobregat utilitzats per les vies transversals que comunicaven el Vallès i el Penedès. És possible que fos precisament l’estratègica situació d’aquest territori en les vies de comunicació la que suggerís la denominació primitiva de la població2.
Altres autors, encanvi, estableixen l’origen del nostre topònim en una paraula àrab que significa “la riberenca” o “vora el riu”. Aquesta hipòtesi, força suggerent, es veu corroborada per l’àmbit territorial que ens defineix la primera menció d’Abrera en un pergamí de l’any 9513. El campo de Breda que es descriu en aquest document es refereix a un vast territori establert en funció del riu Llobregat, el qual el limita i li és font de riquesa. A meitat del segle X, per tant, sota el topònim Breda s’amaga una àmplia franja de terreny articulada i definida per la seva proximitat al riu. L’acceptació d’aquesta interpretació ens estaria donant informació sobre les conseqüències de la desconeguda dominació musulmana sobre el territori llobregatí. La possibilitat que el topònim Breda pugui derivar d’un mot àrab evidencia que l’impacte sarraí fou força més gran del que sovint creiem, i que fou capaç, fins i tot, de protagonitzar processos d’implantació o substitució de referències toponímiques4.
Fragment extret de SOLER, M.: “Orígens del nostre poble”. L’Ésglésia de Sant Pere d’Abrera. Estudi sobre la seva evolució històrica. Abrera, 2000, pp. 20-21
2 SOLER, Maria: “Transcripció, traducció i notes del segon document més antic que es conserva a Abrera (1382)”. Abrera. Revista Informativa, 25, 26 i 27. Amics d’Abrera 2000. Abrera, 1998.
3 MAURI, A.: Sistemes territorials i l’estudi de les traces arqueològiques medievals. Un exemple d’aplicació a l’antiga baronia de Castellvell de Rosanes. Memòria de Llicenciatura (inèdita).
4 A la franja llobregatina i els seus encontorns trobem altres referències toponímiques d’origen àrab com les d’Alcalà (denominació antiga de Sant Boi de Llobregat), Almafar (Sant Climent de Llobregat), Almugara o Rafaguera (Gavà), Gellita (Gelida), Maczefa (Masquefa). MORAN, J.: “Els noms de lloc al Baix Llobregat”. I Jornades d’Estudis sobre el Baix Llobregat. Martorell, 1982, pp. 31-44. BARCELÓ, M.: “La cuestión septentrional. La arqueología de los asentamientos andalusies más antiguos”. Aragon en la Edad Media. Zaragoza, 1991, pp. 341-353.
